willy_tdb

Fa dos anys es van celebrar eleccions a Can Barça. Per motius evidents, el president sortint (Joan Gasapart) no es presentava a la reelecció. El publicista Lluís Bassat era el candidat que partia amb més opcions per ser president del Barça. En la seva candidatura s’hi trobaven representats el poder polític català (Roca), el poder econòmic (la Caixa) i un símbol del barcelonisme (Josep Guardiola). Tot feia pensar, doncs, que les eleccions serien un simple tràmit. Però hi havia una candidatura especial, diferent. Es tractava de gent jove, que no provenia de les típiques famílies, però amb molta empenta i ambició. L’encapçalava Joan Laporta, un advocat de 40 anys que s’havia donat a conèixer amb una plataforma d’oposició a Nuñez, l’Elefant blau. La gent de Laporta sabia que si volia entrar en la campanya ho havia de fer amb força, amb alguna notícia prou mediàtica. I què és mediàtic que el nom de David Beckham?
Laporta guanyà les eleccions assegurant que tenia un pacte per fitxar Beckham, que eixugaria el deute i que tornaria el Barça el més amunt possible. D’acord, Beckham no ha vingut, però segurament és una sort. I el Barça és a punt de guanyar el títol de lliga i s’acosta al dèficit zero.
I en aquestes circumstàncies Joan Laporta (Jan pels amics), s’ha erigit com un dels personatges socialment més importants de Catalunya. Utilitza un parlar concís i clar, però respectuós i prudent quan toca i amb qui toca. Quan les coses no van començar gaire bé l’any passat Laporta va ratificar un i altre cop un entrenador qüestionat que avui és l’enveja de tots els clubs del món.
De conviccions catalanistes ha sabut tornar el Barça al seu lloc esportivament, però sobretot socialment. El Barça torna a ser un dels puntals del catalanisme arreu del món i torna a fer la funció de cohesió interna dins el país. En aquest sentit no és d’estranyar que els dos partits catalanistes (CiU i ERC) se’l vulguin fer seu. I mentrestant Laporta se’n riu. Perquè, de moment, no té els ulls posats cap a la plaça Sant Jaume. Ara toca fer del Barça el millor equip del món, i us ben juro que va pel bon camí.

Més d’un centenar de parades ocupaven la rambla de Tarragona el passat Sant Jordi. Entre el centre de la ciutat i el mar Mediterrani, trobem la rambla, que ocupa vora un quilòmetre de llarg.

Durant tot el dia milers de persones van anar desfilant pel centre de la ciutat, ja sigui per comprar algun llibre o simplement per contemplar l’ambient. Tarragona, però, no es va escapar dels autors mediàtics, dels estands de partits polítics o organitzacions de tota mena, des de religioses fins al moviment escolta. Tot això és el que forma Sant Jordi, una festa que contempla diversos àmbits. Per exemple, el 23 d’abril és també una data destacada per la mort de Cervantes, l’autor de El Quixot, que enguany també fa anys. D’aquesta manera, el particular Sant Jordi tarragoní es va omplir d’actes en homenatge a Don Quixot. Des de la mateixa rambla vam poder veure un espectacle infantil a la tarda, o una lectura del text, que va acabar ben entrada la nit. Tots aquests actes no van agradar a més d’un, ja que, segons ells, s’allunyava del contingut catalanista de la festivitat. Una simbologia que també era present a Tarragona. Com és habitual, els balcons es van omplir de senyeres i alguna estelada. A Barcelona, com a tall d’exemple, es va celebrar un acte al Palau Sant Jordi a favor de la llengua, la cultura i la música en català.

Sant Jordi no és menys important pel món casteller, ja que es considera que és el dia en que s’inicia la temporada. I el Camp de Tarragona és la zona més castellera històricament. Per això no és d’estranyar que a les set i mitja del vespre tota l’atenció tarragonina es desviés cap al nord de la rambla, on les 4 colles castelleres de la ciutat es posaven les faixes per començar l’exhibició. Sota la mirada atenta dels tarragonins, i algun turista incrèdul que no acabava de creure el que estava veient, la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona va enlairar un dos de set i un tres de vuit com a castells més destacats. El món dels castells no és tan diferent que la resta d’esports, i per tant, no està
exempt de rivalitat. A Tarragona, la Colla Jove no va encaixar gaire bé l’actuació dels Xiquets, i va contestar aixecant un quatre de set amb l’agulla i un quatre de vuit, amb l’ajut de Josep Lluís Carod-Rovira, casteller de la Joves des de fa molts anys. Tots els castells van convertir la Diada de Sant Jordi amb la millor dels últims anys.

Però la festivitat del patró de Catalunya té també un contingut amorós, simbolitzat per una rosa vermella. Tal com diu la llegenda, de la sang del drac que va matar el cavaller Jordi, en va sorgir una rosa. En aquest sentit, cada home ha de regalar una rosa a la noia que estima. La imatge d’un noi regalant una rosa a alguna noia a Tarragona, es va repetir durant tot el dia. Unes roses que es podien comprar en multitud de parades: floristeries, joventuts de partits polítics, instituts, moviments escolta, etc. En un món globalitzat, ni la rosa s’allunya de la llei del mercat. És a dir, que amb el pas de les hores, el preu de la rosa es va anar devaluant. Si a les dotze del migdia una rosa valia 4
euros, a les vuit del vespre, en podíem comprar tres per treus euros. Així, el més despistat ( com ara jo), es va poder estalviar un grapat d’euros. Recordo una nena petita que se’n reia de la seva mare perquè ella tenia una rosa més que ella.

Un amic meu que durant el matí havia estar per Barcelona, m’explicava astorat l’acomulació de gent a la ciutat comtal. Mentre passejàvem per l’antiga Tàrraco m’assegurava que no es podia gaudir de l’ambient, que un estava més preocupat per la seva pròpia existència que d’impregnar-se d’aquesta festa. En canvi, a Tarragona tot era més tranquil, més pausat.

Sant Jordi tambés és sinònim de festa nocturna, ja sigui pel propi ambient o per algun acte especial. A Tarragona per exemple, en honor a les víctimes del Tsunami es va organitzar un concert solidari. El concert valia tres euros i hi tocaven un bon grapat dels grups de la ciutat. El concert es realitzava e l’antiga fàbrica de la Chartreuse, un lloc molt símbolic pels tarragonins. A l’altra punta de la ciutat, a prop de la Catedral, es va realiitzar una lectura de poemes d’Enric Cassassas. Al local de la Colla Jove, dos grups d’ska van ser els encarregats d’allargar la festa fins ben entrada la nit.

Sant Jordi és un dia especial pels amants de la lectura, ja que és quan sorgeixen la majoria de nous títols. A més el lector pot aconseguir la firma del seu escriptor preferit, tot i que aquest fet és una mica complicat a Tarragona, degut a l’atracció de la capital barcelonina. Això sí, sempre pots trobar algun autor de la ciutat, o algun personatge famós passejant, com Andreu Buenafuente i tot el seu Terrat.

José Play va néixer fa trenta-dos anys a Barcelona i en fa cinc que és actor porno. Tot va començar a partir de l’amistat amb l’estrella Nacho Vidal, que no va dubtar de la seva vàlua. Per la seva família no va ser cap sorpresa veure Play en les pantalles, fet que ens dóna algunes pistes d’un personatge inquiet, un cul de mal seient.
Per ell no és res més que una experiència, una situació circumstancial que l’ha fet aprendre molt. Fins i tot li ha permès tenir un espai a la televisió, de la mà del polifacètic Jordi González, al programa Vitamina N.
Play desprèn una actitud serena i humil envejables que li permeten parlar de qualsevol tema sense embuts. El seu parlar tranquil s’altera quan es tracten qüestions socials o referents a les llibertats individuals. En aquest sentit, no és estrany escoltar José Play criticar les religions, els mitjans de comunicació o realitzar una defensa aferrissada dels drets dels homosexuals.
És conscient que la pornografia suscita molt perjudicis, però no dubta en afirmar que és un món molt més simple, molt més real del que sembla. Fins i tot assegura que qui treballa en el porno surt amb avantatge, ja que mai s’enamorarà de ningú per com fa l’amor. Sense perdre el sentit de l’humor, José Play desprèn una enorme seguretat. Potser, és perquè realment aquesta feina li va com anell al dit: no té horaris i fa el que li agrada, el desig de qualsevol persona liberal.
Tot i que l'ombra del seu amic Nacho Vidal és molt llarga, Play intenta imposar el seu propi estil. I de moment no li va malament, està rodant la seva primera pel•lícula com a director, tot i que sap que ser actor porno no li donarà de menjar tota la vida. Sap, també que no es pot perdre la realitat de vista, que s’ha de pensar sempre en el futur i no defugir els somnis, sinó que cal lluitar per ells. I ell té molt clar quin és el seu: muntar una distribuïdora de roba amb la seva pròpia marca. No va mal encaminat.Si vols saber més del porno entra aquí

Ens rep a casa seva ben entrada la nit en un pis de Barcelona. La casa està impregnada de colors i quadres abstractes que ens transporten en un ambient més aviat hippy. José Play és actor porno, una professió que desperta curiositat i recel en la societat. La seva visió d’aquest món va canviar quan va començar a relacionar-se amb Nacho Vidal. Play afirma: “Tenia una visió molt negativa del porno, molt obscura. Nacho Vidal em va fer veure que el món del porno és molt més simple del que m’esperava. A partir d’uns vídeos casolans que havia vist meus em va dir que valia. Era una època que no sabia molt bé què fer i vaig pensar en provar-ho. ”. Tot i que assegura que els seus pares preferirien veure’l fent una altra feina, no els hi va venir de sorpresa. “Amb 27 anys no els hi va suposar res. Ells ho van acceptar, tot i que segurament els alegraria més veure’m fer una altra feina, un treball normal. Però no va ser així. I ells ho van acceptar, i mira, el meu pare està molt orgullós de mi”, revela l’actor. No passa el mateix amb la seva parella sentimental, que és “stripper”. “Ella no veu les meves pel•lícules ni res del que faig. Ella és stripper i jo ho porto de puta mare [sic]. Fins i tot si volgués dedicar-se al porno, em semblaria perfecte”, ens comenta Play, sota la mirada atenta de la seva parella, que ens acompanya. A diferència d’altres feines, el porno té una avançada data de caducitat. Segons Play: “Rocco Siffredi, per exemple, guanyarà diners fins que es mori. Jo no crec que pugui guanyar com ell, de cap manera. Jo sempre he sigut molt ingquiet, vull fer alguna cosa més que el porno. El porno m’ha ajudat molt a la meva vida, però no és essencial”
L’actor només té elogis per Nacho Vidal, de qui diu: “ En el món del porno és molt difícil entrar. O demostres que vals o fas com jo: de sobte un amic com Nacho cada cop que li truca una productora em recomana”.
Afirma que el sexe és el negoci més gran del món, tot i que critica: “ És una indústria que per molt liberal que vulgui anar, perquè, clar, ells volen trencar amb la doble moral perquè pugui vendre, darrere hi ha gent molt conservadora”.
Quan se li pregunta pel finançament del porno és molt clar: “Es finança cpm qualsevol pel•lícula . Avui dia, els gonzos han revolucionat la indústria del porno. El gonzo és una pel•lícula feta amb pocs mitjans, una càmara en mà, poca llum, i ja està. José Play es mostra preocupat sobre el pagament als actors, ja que, segons ell: “El que fem és un contracte com el de qualsevol model que cedeix els seus drets d’imatge, tot i que avui dia les dones arriben a cobrar el doble dels homes, i per un home és més difícil concentrar-se”.
Play mostra les seves conviccions quan li recordem la campanya que va iniciar Bush contra el porno: “Com que aquest senyor s’avorreix busca crear polèmica amb alguna cosa”. Els mitjans de comunicació no s’allunyen de les seves crítiques: “Els mitjans ens oculten les notícies que volen, no mostren les que van en contra dels seus patrocinadors... Jo crec que la gent ha de mirar la televisió sabent que és un teatre i que un mai sap que el que veus és real o no”.
Play té una actitud molt recelosa amb les religions, ja que assegura que si existeixen tabús en la nostra societat és per culpa del gran pes del catolicisme. “És una societat que ve d’unes bases catòliques, i d’una repressió brutal, que avui dia encara ens dura. Les religions utilitzen el sofriment de les persones perquè així és més fàcil portar a una persona que no gaudeix de les coses. La gent necessita creure, tenir fe, aquest és el problema. Tu vas al Vaticà i és el país més ric del planeta... Que donin pel cul [sic] al patrimoni de l’església! És que Jesús predicava en temples d’or?”, sosté José Play amb un parlar encès, que recorda al punt més àlgi d’un míting electoral.
Una de les qüestions més delicades és la prevenció de malalties, i encara més en el porno, on el risc és diari. “Avui, per exemple, no he pogut anar a treballar perquè no tinc fet el test aquest mes. Cada mes hem de fer el test de sida, hepatitis, gonorrea i sífilis. El món del porno està súper controlat. Crec que és més fàcil caure en una obra que contagiar-te amb el món del porno. El problema real està en el carrer, amb la gent que no es fa les anàlisis i contagia a l’altra gent”, afirma Play. Sobre l’ús del preservatiu en les pel•lícules, l’actor admet: “No és que estigui mal vist, però sembla un instrument que ens molesta. És un símbo de “talla rotllos” [sic], tot i que no hauria de ser així. Si no tens una relació estable és la solució més lògica.
José Play no pot aguantar el riure quan li preguntem si prefereix les pel•lícules porno doblades o subtitulades. La seva resposta és contundent: “Subtitulades, per favor, doblades no. És lo pitjor. Estàs veient com un home gemega amb la boca tancada, és lo pitjor. Total –assegura Play entre rialles -, pel que has de llegir, si són quatre ratlles!

José Play fa cinc anys que es dedica al món del porno. L’actor barceloní ens rep a casa seva gairebé a mitjanit, l’horari adient per trobar una pel•lícula seva a televisió. Diu que no li fa res que parlem en català, però que ell prefereix contestar en castellà.

- Venga, Dispara…

Quan i per què vas decidir que series actor porno?- A mi fue algo que me vino de repente. Yo tenía una visión muy negativa del porno Conocer a Nacho Vidal hizo darme cuenta que el mundo del porno es mucho más simple, mucho más real, de lo que yo me esperaba. Con unos vídeos caseros que había visto míos me dijo que valía para esto. Era una época de mi vida en la que no sabía muy bien lo que quería hacer y pensé en probarlo. No me fui a EEUU, me fui a Praga. Fue muy fácil trabajar con Nacho porque, para mí Nacho no era un actor porno, no era el director. Ahí no estuve sometido a ninguna presión, era hacer un viaje con un amigo.

Pel que fa a la família, ho ha acceptat? - Sí, en mi caso yo creo que a mi familia no le ha sorprendido para nada; ellos conocían a Nacho, sabían a lo que se dedicaba. Y, bueno, con 27 años que empecé no les vino de sorpresa. Ellos, pues, lo aceptaron; a mis padres seguramente se alegrarían más verme hacer un trabajo normal. Pero no fue así. Y ellos lo aceptaron. No se...yo creó que un poco sí que los llenó.

I la teva parella com ho porta?- Lo lleva bien. No ve mis películas ni nada de lo que hago. Ella es “striper” y yo lo llevo de puta madre.. Incluso si quisiera dedicarse al porno, me parecería estupendo. Porque yo antes no tenía la visión que tengo de este mundo.

Es pot viure tota la vida del porno?- Rocco Siffredi va estar ganando dinero hasta que se muera. Pero claro, detrás hay un gran trabajo, muchos años y producciones. Yo no creo que pueda ganar como él, para nada. Yo siempre he sido muy inquieto, quiero hacer algo más que el porno. El porno me ha ayudado mucho en mi vida, pero no es lo esencial.

T’ha perjudicat ser amic de Nacho Vidal?
- Para nada. Mira, yo te soy muy claro, en el mundo del porno es muy difícil que alguien te dé una primera oportunidad. Hay unos equipos de trabajo y trabajar con gente novata es muy difícil. O demuestras que puedes o de alguna manera haces ver a un productor que vales o haces como yo: de repente un amigo como Nacho, se dedica a cada vez que le llama una productora pues decirle mira, tengo un chico que ha trabajado bien conmigo. Te está recomendando Nacho Vidal.

Consideres que el porno és una industria?
- Sí, y la más grande, la más grande de este planeta. El sexo es el negocio más grande de este planeta. Es una industria que tendría que ser más liberal, porque el porno, hoy por hoy, responde a una demanda, y la gente que compra porno o la sociedad, en general, por muy de liberales que quieran ir en realidad son todos unos clasistas, la mayoría. Detrás hay una gente muy conservadora en cuanto a esas ideas.

Com es financia el porno?- Igual que se financia una película. Una productora hace una estimación de lo que pueda llegar a vender. Hoy por hoy los “gonzos” han revolucionado un poco la industria del porno. El “gonzo” es la película hecha con pocos medios, con una cámara en mano, con poca luz, y ya esta.

I el pagament amb els actors com funciona?- Pues cuando a ti te llama para un rodaje lo que están haciendo es...bueno lo que nosotros hacemos es un contrato como el de cualquier modelo que cede sus derechos de imagen para una sesión fotográfica o de video. Hoy por hoy, en el porno pagan el doble a las chicas que a los chicos

Fa anys Bush va iniciar una campanya contra el porno. Què n'opines?
- Como este señor se aburre, busca crear polémica con algo. Los medios de comunicación son en un 80% una basura. Nos ocultan las noticias que quieren, no muestran las que van en contra de sus patrocinadores... Yo creo que la gente debe mirar la televisión sabiendo que es un teatro y que tú nunca sabes que lo que ves es real o no

Creus que vivim en una societat amb tabús?
- Es una sociedad que viene de unas bases católicas, y de una represión brutal, que hoy por hoy todavía arrastramos. Las religiones utilizan el sufrimiento de las personas porque es más fácil llevar a una persona que no disfruta de las cosas. La gente necesita creer, tener fe, este es el problema. Tu vas al Vaticano y es el país más rico del planeta,... que le den por culo al patrimonio de la iglesia! Es que Jesús predicaba en templos de oro?

Quines mesures s’utilitzen per la prevenció de malalties?
- Hoy, por ejemplo no he podido ir a trabajar porque no tengo el test hecho este mes. Cada mes tenemos que hacer test de sida, hepatitis, gonorrea i sífilis. El mundo del porno está súper controlado. Creo que es más fácil caerte en una obra, que contagiarte en el mundo del porno. No digo que no sea imposible, pero el problema real está en la calle con la gente que no se hace análisis y contagia a demás gente.

Se dice que está mal visto usar el preservativo en el porno.- No es que esté mal visto, pero parece un instrumente que nos estorba. Es un símbolo de “cortarollos”, aunque no debería ser así. Si no tienes una relación estable, es la solución más lógica.

Per últim, doblades o subtitulades?
- Subtituladas, por favor, dobladas no. Son lo peor. Estás viendo como un tío gime con la boca cerrada, es lo peor. Total, para lo que vas a leer, si son cuatro rallas!

El portal web “Nodo 50” intenta ser la veu dels moviments socials que no tenen cabuda en la majoria de mitjans de comunicació. Es tracta d’un projecte autònom de “contrainformació telemàtica” orientada als moviments socials. Nodo 50 està format per una assemblea independent que proporciona serveis informàtics i comunicatius a persones, grups i organitzacions d’esquerra. Fins aquí tot sembla perfecte, un portal que de manera gratuïta dóna veu a les organitzacions contràries als grans grups empresarials, als grans mitjans de comunicació. És a dir, contrainformar. Actualment hi ha 920 organitzacions adherides a aquest portal, i cada dia es publiquen unes 20 notícies.
Però Nodo 50 cau en el mateix problema que els mitjans de comunicació que ells critiquen. Només surten les organitzacions que són afines a la seva ideologia. Quan es parla de “l’enemic”, es parteix d’una premissa prèvia: Ha estat, és i serà l’enemic. I això no pot canviar mai. És ben clar que el portal és una bona eina pels col•lectius que difícilment tenen quota en els mitjans habituals, però és una equivocació assimilar Nodo 50 a un portal de notícies global. Tot i ser totalment antagònic a pàgines com “libertad digital”, cau en el mateix error: Informar des d’un punt de vista.
Ara bé, és ben clar que les organitzacions de dreta, militars i eclesiàstiques tenen els seus mitjans, i amb una gran difusió (només cal recordar l’ABC o la COPE). En aquest sentit no és d’estranyar que es creïn pàgines com Nodo 50, alternatives i que ens enfoquen la realitat des d’un altre punt de vista, el seu.
Per acabar, voldria remarcar la pressió que tenen aquests projectes per la policia. Cada dia un ordinador policial entra al portal i busca informacions que pugin inculpar aquest moviment social. Fins i tot, qualsevol usuari pot conèixer l’últim cop que ha entrat al portal. Farà unes 3 hores...Si vols consultar Nodo50 clica aquíSi vols veure la pàgina de Nodo50, clica aquí

He de confessar que el meu gran vici és el futbol, i concretament, el barça. Diríem que és com una religió. Tot i que a casa meva els esports són una cosa molts estranya, des de petit he sigut un fanàtic de l'equip blau i grana. I aquest any estem de sort, perquè després de 5 anys tornarem a celebrar algun títol. Falten només 5 jornades i res fa pensar que la lliga se'ns escapi, i encara menys després de la brillant victòria d'ahir contra el màlaga. L'equip de Rikjaard i de Laporta (que ja en parlaré d'ell en un altre article) han aconseguit una solidesa i una regularitat digna d'equips històrics.
Diria que sóc tant del barça com antimadridista. No ho sé, són un conjunt de factors polítics i esportius que em fan sentir una gran ràbia contra l'equip de la ciutat. I res més bo que guanyar la lliga jugante-la contra el Madrid....

ja ha passat gairebé una setmana de les eleccions d'Euskadi i tothom comença a situar-se en el seu lloc.
L'altre dia van entrevistar Antoni Batista, el periodista català que, segurament, més coneix el conflicte basc (un gran llibre seu és Euskadi sin prejuicios). Batista donava suport a una tesi que entre la gent que coneix Euskadi s'està fent generalitzada. A veure si m'explico: Aquesta ha de ser la legislatura de la pau, de les negociacions i, esperem, del final d'ETA. En aquest sentit, el PNB formarà govern en minoria, reeditant el Tripartit dels últims 4 anys, i com a molt amb Aralar. D'aquesta manera, el PSE preveu un desgast enorme del PNB, ja que més de 25 anys en un govern, i a sobre els últims en minoria, redueixen enormement les esperances electorals.
Per l'altra banda, EHAK,o Batasuna, o EH, o HB, com li vulguis dir, ha sortit reforçat de les eleccions, i en les negociacions de pau ha de ser un partit a tenir molt en compte. A més, cal preveure, que en una societat sense lluita armada, l'esquerra abertzales pujarà, i bastant, perquè existeix molta gent a Euskadi, d'esquerres i de consciència bsca que voten PNB per estar contra la violència d'ETA.
Arribats aquí, tot i que sembli avui dia impossible, es troben en el mateix punt Batasuna i el PSE. Els dos volen veure el PNB fora, i els dos s'han fet una mica l'ullet en aquestes eleccions. El PSE ho justificarà dient que si ETA no existeix, cap partit és criminal, i encara més si un socialista és lehendakari. I Batasuna explicarà que per una Euskal Herria lliure cal el mateix partit governant a Euskadi i Navarra, i, clar, el PNB mai guanyaria a Euskadi...
No és cap conte, és Euskadi

Fa poc menys de 24 hores que el nou Parlament basc està format i ja les hem pogut sentir de tots colors. Les eleccions d'ahir han conformat un espectre polític peculiar. Si el PNV, amb Ibarretxe al capdavant, vol continuar governant a Euskadi, haurà de fer un joc de mans complex. Tot i això, no es pot oblidar que el PNV continua sent el partit majoritari, molt per sobre del PSE ( són deu escons de diferència), i que els 4 escons que ha perdut, 3 han anat a partits independentistes bascos, com són EHAK i Aralar. Molts diaris titulaven que el resultat d'ahir era el fracàs del Pla Ibarretxe i, per tant, el triomf dels anomenats "constitucionalistes". No crec que sigui així. El vot nacionalista o abertzale basc només perd un escó, i a sobre, amplia partits, ja que per primer cop entra una formació, que des del meu punt de vista és molt interessant: Aralar. Es tracta d'una escissió de Batasuna, que busca la inependència d'Euskadi, però allunyant-se del terrorisme. Tornant al PNV, a Ibarretxe l'espera una feina difícil. Per una banda convèncer la societat basca del seu lideratge, i de l'altra, fer el mateix dins el seu partit, on les veus menys sobiranistes (com Josu Jon Imaz) han estat molt callades durant les eleccions
Segurament, la persona més feliç després de les eleccions és Zapatero, que ha aconseguit, de la mà de Patxi Lopez, tornar a ser el segon partit al País Basc. No seria d'estranyar que el PSE entrés a l'executiu amb el PNV, imitant (però a l'inversa) el tripartit català. El PP és l'altra cara de la moneda. Tot i l'aparent posat amable de María San Gil, han perdut 4 escons, i si no hi ha un gir espectacular els esperen 4 anys fent un paper testimonial. Ezkerr Batua i EHAK confirmen resultats esperats, entenen que la última aglutina tot el vot abertzale (al voltant del 13%). Eren nombroses les imatges ahir d'abertzales manifestant-se en contra de les eleccions per "antidemocràtiques". Aquests nou escons donen un paper molt important a EHAK, caldrà veure quin paper juguen en una legislatura que hauria de ser la del final d'ETA.
Han sortit moltes travesses possibles, però jo m'inclino per un pacte amb el PSE. No dic que és el que prefereixi, però és el més probable. Però aquesta aliança posaria en perill la que té el PNV i EA, forjada amb el Pla Ibarretxe, o posaria difícil l'entrada d'Aralar. Ja veurem. A Euskadi tot és possible...

Per circumstàncies que ara no venen al cas, el passat gener vaig comprar dos bitllets per anar a Roma durant 4 dies d’abril. A mesura que s’acostava la data per agafar l’avió cap a la capital italiana, anaven apareixent rumors de la poca salut de Joan Pau II, però poc m’imaginava que veuria amb els meus propis ulls un moment històric.
Joan Pau II va morir el dissabte dos d’abril, cinc dies abans que jo volés cap a Roma. Des d’aquell mateix dia, centenars de milers de peregrins es van desplaçar cap a Itàlia per saludar de manera pòstuma el pontífex. Les notícies que m’arribaven no eren gaire tranquil•litzadores per algú com jo, agnòstic i poc amant dels cultes religiosos i les aglomeracions.
Tot i això, amb una dosi de moral extra, el 7 d’abril agafava un avió direcció a Roma. Bé, no exactament, ja que el trànsit aeri estava tancat i vaig haver de volar fins a Pescara, una ciutat situada a dues hores i mitja de la capital de l’Imperi romà.
Ja a l’avió i a l’autobús, vaig començar a endevinar quina mena de personatges em trobaria durant el viatge. La persones que venien des de països més desenvolupats, com ara el nostre, era gent amb un nivell adquisitiu alt i amb unes bases ideològiques més conservadores, el que se’n diu a la dreta ( i molt a la dreta) de l’espectre ideològic. Com ja és sabut, l’església és un dels bucs insígnia de la dreta espanyola.
En canvi, el segon grup eren persones procedents de l’Europa de l’est i l’Amèrica Llatina. En aquestes zones, la concepció de la religió catòlica és totalment diferent. La teologia de l’alliberament és molt present a Amèrica Llatina i considera Jesús com l’home entre homes i el cristianisme com un element que aposta per la solidaritat. Per entendre el sentiment i la fe envers Joan Pau II a l’Europa de l’est, ens hem de buscar els fets històrics recents. Cal recordar que el comunisme ( que va ser el règim imperant fins la caiguda del mur de Berlin) prohibia la religió catòlica. Karol Vojtila , juntament amb Lech Walesa, va ser un dels principals opositors d’aquest règim a Polònia. D’aquesta manera s’entén que la gran majoria de peregrins fossin polonesos.
Des del primer moment que vaig caminar per Roma, vaig notar que el clima que es respirava era totalment excepcional. Aquesta percepció era gràcies als peregrins i els cossos policials ( miressis on miressis hi havia un policia, bomber, voluntari, forestal,etc), més que no pels propis romans, que intentaven fer vida normal.
Vaig destinar tot el dijous a fer turisme, en el sentit més literal de la paraula. Així, vaig visitar el Coliseu, el fòrum romà, el Capitoli, i les múltiples places famoses. Durant el trajecte buscava el més d’un milió de persones que s’havien traslladat a la ciutat, però no els veia. Només trobava una Roma de la que ja m’havien parlat, una ciutat decadent i caòtica ( sobretot pel trànsit de vehicles, una cosa que s’ha de comprovar amb els propis ulls), però alhora plena de gent, colors i crits.
Però a partir del vespre, aquesta Roma va desaparèixer per donar lloc a la ciutat dels líders mundials, que anaven passant cada cinc minuts per qualsevol carrer, acompanyats d’una comitiva de sirenes, motos i policia. Si, com ja he dit, el trànsit a Roma és un caos, només faltava l’afegit de les “carrosses” oficials, per completar un espectacle peculiar. El més impressionant va ser a la nit. Centenars de peregrins, que durant el dia s’havien donat cita al Vaticà, van començar a desfilar per la Roma turística, cadascú amb la seva bandera. Recordo que vaig pensar en termes futbolístics, ja que aquelles imatges em recordaven més a un mundial de futbol que no a uns moments de dol. Va ser també dijous a la nit quan vaig veure gent dormint pels carrers o al mateix Panteó, fotografiant el Coliseu ( tot i que era més de mitjanit i, per tant, estava tancat) o acampant al Circ Màxim. Cal puntualitzar que tot aquest riu de gent que donava color a la nit romana eren majoritàriament de l’Europa de l’Est, de l’Amèrica Llatina o grups de joves que formaven part d’algun moviment escolta. Els catòlics amb més nivell adquisitiu dormien als hotels més cars. No van passar fred ni van patir la pluja que va caure durant bona part de la nit.
Recordo, també, que en aquell moment la meva concepció de la religió catòlica (que no era ni és gaire bona) va variar una mica. Vaig entendre que existia una altra manera d’entendre la religió, que no buscava la separació de classes (com passa aquí), sinó al contrari, que unia i era capaç de fer gastar els estalvis a milers de persones.
Divendres em vaig despertar amb el soroll d’helicòpters volant per la ciutat. Al costat d’on dormia em vaig trobar amb l’església de Santa Maria Maggiore. Tota la plaça on està situada l’edifici, estava ocupada per més d’un miler de persones que contemplaven en una pantalla gegant l’enterrament del Papa. La tristesa i el silenci imperaven en la plaça, i com vaig comprovar més tard, en tota la ciutat. El trànsit en tota Roma estava tancat i tots els comerços no van obrir. Si durant el dia anterior els romans havien demostrat (com a mínim de cara enfora) serenitat, aquesta havia desaparegut el divendres. Roma va ser una ciutat fantasma fins a la tarda, moment en què va acabar l’enterrament. A partir de la tarda la situació es va normalitzar, Molts peregrins van tornar cap al seu país d’origen, i només algun cotxe oficial, o algun tècnic que desmuntava una pantalla gegant, et recordaven el que havia passat durant el matí.
Dissabte vaig aprofitar per anar a la ciutat del Vaticà. La plaça de Sant Pere estava plena de cadires i tanques que encara esperaven el seu retorn a algun magatzem. Vaig poder entrar a la Basílica i contemplar e lloc on havia reposat el cos de Joan Pau II hores abans.
En definitiva, vaig poder contemplar dues Romes. La Roma romàntica i deixada, i la Roma catòlica, vestida de dol i d’una elegància històrica