Per circumstàncies que ara no venen al cas, el passat gener vaig comprar dos bitllets per anar a Roma durant 4 dies dabril. A mesura que sacostava la data per agafar lavió cap a la capital italiana, anaven apareixent rumors de la poca salut de Joan Pau II, però poc mimaginava que veuria amb els meus propis ulls un moment històric.
Joan Pau II va morir el dissabte dos dabril, cinc dies abans que jo volés cap a Roma. Des daquell mateix dia, centenars de milers de peregrins es van desplaçar cap a Itàlia per saludar de manera pòstuma el pontífex. Les notícies que marribaven no eren gaire tranquillitzadores per algú com jo, agnòstic i poc amant dels cultes religiosos i les aglomeracions.
Tot i això, amb una dosi de moral extra, el 7 dabril agafava un avió direcció a Roma. Bé, no exactament, ja que el trànsit aeri estava tancat i vaig haver de volar fins a Pescara, una ciutat situada a dues hores i mitja de la capital de lImperi romà.
Ja a lavió i a lautobús, vaig començar a endevinar quina mena de personatges em trobaria durant el viatge. La persones que venien des de països més desenvolupats, com ara el nostre, era gent amb un nivell adquisitiu alt i amb unes bases ideològiques més conservadores, el que sen diu a la dreta ( i molt a la dreta) de lespectre ideològic. Com ja és sabut, lesglésia és un dels bucs insígnia de la dreta espanyola.
En canvi, el segon grup eren persones procedents de lEuropa de lest i lAmèrica Llatina. En aquestes zones, la concepció de la religió catòlica és totalment diferent. La teologia de lalliberament és molt present a Amèrica Llatina i considera Jesús com lhome entre homes i el cristianisme com un element que aposta per la solidaritat. Per entendre el sentiment i la fe envers Joan Pau II a lEuropa de lest, ens hem de buscar els fets històrics recents. Cal recordar que el comunisme ( que va ser el règim imperant fins la caiguda del mur de Berlin) prohibia la religió catòlica. Karol Vojtila , juntament amb Lech Walesa, va ser un dels principals opositors daquest règim a Polònia. Daquesta manera sentén que la gran majoria de peregrins fossin polonesos.
Des del primer moment que vaig caminar per Roma, vaig notar que el clima que es respirava era totalment excepcional. Aquesta percepció era gràcies als peregrins i els cossos policials ( miressis on miressis hi havia un policia, bomber, voluntari, forestal,etc), més que no pels propis romans, que intentaven fer vida normal.
Vaig destinar tot el dijous a fer turisme, en el sentit més literal de la paraula. Així, vaig visitar el Coliseu, el fòrum romà, el Capitoli, i les múltiples places famoses. Durant el trajecte buscava el més dun milió de persones que shavien traslladat a la ciutat, però no els veia. Només trobava una Roma de la que ja mhavien parlat, una ciutat decadent i caòtica ( sobretot pel trànsit de vehicles, una cosa que sha de comprovar amb els propis ulls), però alhora plena de gent, colors i crits.
Però a partir del vespre, aquesta Roma va desaparèixer per donar lloc a la ciutat dels líders mundials, que anaven passant cada cinc minuts per qualsevol carrer, acompanyats duna comitiva de sirenes, motos i policia. Si, com ja he dit, el trànsit a Roma és un caos, només faltava lafegit de les carrosses oficials, per completar un espectacle peculiar. El més impressionant va ser a la nit. Centenars de peregrins, que durant el dia shavien donat cita al Vaticà, van començar a desfilar per la Roma turística, cadascú amb la seva bandera. Recordo que vaig pensar en termes futbolístics, ja que aquelles imatges em recordaven més a un mundial de futbol que no a uns moments de dol. Va ser també dijous a la nit quan vaig veure gent dormint pels carrers o al mateix Panteó, fotografiant el Coliseu ( tot i que era més de mitjanit i, per tant, estava tancat) o acampant al Circ Màxim. Cal puntualitzar que tot aquest riu de gent que donava color a la nit romana eren majoritàriament de lEuropa de lEst, de lAmèrica Llatina o grups de joves que formaven part dalgun moviment escolta. Els catòlics amb més nivell adquisitiu dormien als hotels més cars. No van passar fred ni van patir la pluja que va caure durant bona part de la nit.
Recordo, també, que en aquell moment la meva concepció de la religió catòlica (que no era ni és gaire bona) va variar una mica. Vaig entendre que existia una altra manera dentendre la religió, que no buscava la separació de classes (com passa aquí), sinó al contrari, que unia i era capaç de fer gastar els estalvis a milers de persones.
Divendres em vaig despertar amb el soroll dhelicòpters volant per la ciutat. Al costat don dormia em vaig trobar amb lesglésia de Santa Maria Maggiore. Tota la plaça on està situada ledifici, estava ocupada per més dun miler de persones que contemplaven en una pantalla gegant lenterrament del Papa. La tristesa i el silenci imperaven en la plaça, i com vaig comprovar més tard, en tota la ciutat. El trànsit en tota Roma estava tancat i tots els comerços no van obrir. Si durant el dia anterior els romans havien demostrat (com a mínim de cara enfora) serenitat, aquesta havia desaparegut el divendres. Roma va ser una ciutat fantasma fins a la tarda, moment en què va acabar lenterrament. A partir de la tarda la situació es va normalitzar, Molts peregrins van tornar cap al seu país dorigen, i només algun cotxe oficial, o algun tècnic que desmuntava una pantalla gegant, et recordaven el que havia passat durant el matí.
Dissabte vaig aprofitar per anar a la ciutat del Vaticà. La plaça de Sant Pere estava plena de cadires i tanques que encara esperaven el seu retorn a algun magatzem. Vaig poder entrar a la Basílica i contemplar e lloc on havia reposat el cos de Joan Pau II hores abans.
En definitiva, vaig poder contemplar dues Romes. La Roma romàntica i deixada, i la Roma catòlica, vestida de dol i duna elegància històrica